la millor dansa

 

Quan l'absència de fulles

 

i els colors, abanderats de la llum

 

escenari blau

 

homenet verd/ homenet roig

 

Semàfor de l’avinguda Generalitat, la principal via de Tortosa. A uns quinze metres veig que el compte enrere del semàfor verd de vianants està a catorze, tretze.... Tinc temps de passar si accelero el pas, normalment ho hauria fet, però decideixo caminar més lent encara, comprovant com el compte s’aproxima a zero sense esverar-me gens. M’aturo al límit de la vorera, com si fos el límit de quelcom més transcendental, i arracono la pressa, perquè no faig tard enlloc, perquè no soc amo de gaires coses, però sí d’aquests pocs segons en què l’homenet de roig no em desafia, sinó que m’acompanya.

Trobada mensuals dels diLLUMs d'arts al Forn

 

Dilluns 6 de maig de 2024,  nova trobada mensual dels diLLUMs d'arts al Forn, al Forn de la Canonja de Tortosa. Com sempre, amb gent nova que s'afegeix a aquesta mena de família on el nexe aparent és la cultura, de forma distesa, amena, un xic anárquica, oberta, lúdica, col·laborativa..., però on allò veritable i profund que ens acaba unint és l'estima.

Una d'aquelles coses de les que un se sent feliç d'haver fet créixer.

Comencem la trobada amb la proposta musical de Sisco Lahosa, aquest mes dedicat a la cantant ebrenca Sara Blanch Freixes, amb la interpretació “Qui la voce sua soave” de Bellini. També ens recorda l’article que va proposar per a reflexionar, “La transformació digital” de Daniel Innenarity, i convida a fer-se soci de l’Ateneu de la Vegueria de l’Ebre.

Jesús Tibau llegeix un fragment del llibre Lo diable és al telèfon, presentat a la tarda a la Biblioteca de Tortosa, i Fede Cortés, el seu autor, en parla breument.

Ricardo Gascón informa de les properes activitats al Casal Tortosí; la més inmediata, el dia 10 de maig, una actuació de David Espinós.

Agustí Forner ens parla de la participación de diversos pintors al festival de música Toca’m.

Mario Pons agraeix l’èxit de públic de la projecció de la seva pel·lícula L’Espill al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, i canta un fragment de la seva cançó Mare Nostrum.

Uri Cateura ens explica el certamen Efimurs que tindrà lloc a L’Ametlla de Mar, en què es pintaran diversos murals a la vila.

Pep Mola i Paul Martín ens mostren la seva col·laboració amb un mini recital dels poemes de Paul acompanyats del baix de Pep.

I tot acompanyat amb el menjar i el beure que de forma pacient ens ofereixen al Forn de la Canonja, i del cremat de l’Agustí.

Rosa Queral a Tens un racó dalt del món

Rosa Queral Casanova visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu primer poemari Amb l'eix trencat el sud em crida (Linx Edicions,  2023). 

Amb l'excusa de la "invasió" turística que es va viure al delta durant la pandèmia, l'autor parlar de temes tan diversos com l'alzheimer, la immigració, l'homosexualitat..., però, sobretot, de relacions humanes a la família, i tot amb un to irònic. 

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç. 

Gustau Moreno recomana la novel·la gràfica Contrition, de Carlos Portela i Keko.

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 7 de maig a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Lo diable és al telèfon, de Fede Cortés

 

Avui participaré a la presentació del llibre Lo diable és al telèfon, de Fede Cortés, a la Biblioteca de Tortosa, juntament amb Ricardo Gascón.

Es tracta de dos nous casos dels investigadors Johnson & Johnson, de Falset, i que us convido a fer un tast.

La poteta del drac

 

Ens canviem de casa, i anem a un pis més lluminós i de millors vistes al riu i el Port, però més menut, tot i que prou gran per a les nostres necessitats. Gran part dels objectes que s’acumulaven a les nombroses habitacions i armaris no poden vindre amb nosaltres.

Damunt d’una de les prestatgeries fa anys que hi reposa una manualitat que vam fer a mitges amb mon fill, als inicis de Primària, en motiu de Sant Jordi. Es tracta d’un drac muntat, en gran part, amb tetrabreaks de llet embolicats amb paper d’embalar, i cartrons retallats. Cada cop que l’hem baixat per a treure-li la pols hem comprovat que envellia malament i que l’hauríem de llençar, però sempre ajornàvem la decisió, en record d’aquells anys que no tornaran.

Ara li ha arribat l’hora. El desmunto amb pressa, abans que me’n penedeixi, i deixo a l’escala tots els cartrons. Quan torno del contenidor blau, m’adono que en un esglaó hi ha quedat retallada una de les potetes del drac, persistent.

En un dels primers viatges de fato que faig al nou pis, la deso en un calaix. La poteta servirà per a recordar el drac sencer, els moments en què el muntàvem.

Qui sap, potser per art de la màgia, o de la biologia, es reconstrueix el rèptil mitològic sencer.

Un sí sense espai per al dubte

 

Dies i setmanes de feina inacabable de trasllat de domicili. Mentre acabo de travessar el pas de vianants de davant del nou pis, escolto el clàxon d’una furgoneta que s’ha aturat. “Mira el llibre que m’estic llegint”, crida el conductor. És un noi, ja adult, veí fa dècades de casa nostra, que va vindre a classes de repàs quan era petit, i a qui tinc estima. M’ensenya El cafè de la granota, de Jesús Moncada. El llibre esdevé excusa d’una breu conversa per a mantenir-nos al dia mínimament. Li explico que m’estic canviant de casa, i li pregunto com li va la vida, si està content -es dedica al món de les arts escèniques, sempre li havia agradat- i la forma amb què em contesta que sí, de forma ràpida, concisa i amb llum a la mirada, no deixa espai per al dubte.

Petites complicitats i guerxades de la vida d’una ciutat petita, amb el gran Moncada pel mig.

Marc Bolet Benito visita Tens un racó dalt del món

Marc Bolet Benito visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu primer llibre Espècies invasores, obra guanyadora del VIII Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta.

Amb l'excusa de la "invasió" turística que es va viure al delta durant la pandèmia, l'autor parlar de temes tan diversos com l'alzheimer, la immigració, l'homosexualitat..., però, sobretot, de relacions humanes a la família, i tot amb un to irònic. 

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç. 

Gustau Moreno recomana la versió en novel·la gràfica del llibre Dersú Uzalà, de Vladímir Arséneiev, feta per Miquel Cabal Guarro i Toni Termens

També recomanem Ítaca i el japonès, d'Amàlia Roig

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 23 d'abril a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Fallen leaves

Com pot una pel·lícula ser trista i tenir sentit de l'humor a la vegada; parlar de la necessitat de sentir-se sol i de buscar companyia; ser sòbria i tenir mil detalls, tot alhora; ser expressiva a través de la inexpressió; fregar la desesperança i la capacitat de resistència. Un homenatge al cinema, un exemple que no importa tant allò que s'explica, sinó el com.

10 sense Gabo

 Avui fa deu anys que ens va deixar Gabriel García Márquez, potser el meu autor preferit. Recordo aquella nit, recordo que fou Dijous Sant, recordo que faig fer una lectura, emocionat, del final de Cien años de soledad.

Pocs dies després, per Sant Jordi, ens deixava Gerard Vergés. Dos homes amb talent, únics, fins i tot per a escollir la data de la seva mort.

Us deixo enllaç al que vaig escriure aquella nit, a  les meves lectures que recullo en un blog.

Frenar

 

Fa anys que un grup de persones hem creat a Tortosa en concret, i a les Terres de l’Ebre, en general, una dinàmica cultural de col·laboració i, sobretot, d’estima, de valor incalculable que atresoro com un dels meus grans actius.

Però tot té un preu, perquè l’energia i el temps no és infinita, i sempre va en detriment d’alguna cosa o altra, com ara tenir cura de les meves pròpies activitats literàries i personals, o d’allò que necessito tant com disposar de temps i tranquil·litat per a escriure, o simplement viure.

Aquest apunt no és altra cosa que una reflexió en veu alta, un recordatori a mi mateix que potser cal no frenar. No és el primer cop que em faig a mi mateix aquesta reflexió, o que la comparteixo en converses amb bons amics i amigues que es troben en situacions similars d’efervescència organitzativa lúdica i cultural, i que ja formen part del meu paisatge emocional.

Si m’ho repeteixo per escrit, i així de forma pública, potser em faré cas, o probablement no, i d’aquí deu minuts m’il·lusioni en organitzar alguna o altra petita aventura, contradint-me com el simple, estrany, i complex ésser humà que soc.

Però ho intentaré. Disculpeu que a partir d’ara hagi après a dir que no.

Fira Joan Cid i Mulet, l'inici

 La Fira Joan Cid i Mulet de Jesús ha arribat enguany a la seva 18a edició, i és massa temptador no parlar de la seva majoria d'edat, com s'acostuma a fer en tota mena d'activitats d'aquest tipus quan arriben a aquesta edat. Coincideixo amb el president de l'EMD, Víctor Ferrando, quan en algun dels actes afirma que la Fira ja fa temps que arribà a la seva majoria d'edat, consolidada ja fa temps al calendari de cites anuals ebrenques, al costat de la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d'Ebre, i les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta, i altres activitats literàries que jo afegiria com la Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, per exemple. 

Avui em ve de gust recordar aquella primera edició, l'any 2007, lligada encara a la celebració de la Fira de l'Oli, quan encara no tenia ni blog, i allí es van fer alguna taula rodona sobre el tema que, sense dubte, em va motivar a iniciar el meu. És entendridor veure les imatges, comprovar com hem envellit, imaginar que hem après alguna cosa, plorar les absències, ser feliços d'haver consolidat amistats i estimes que no han parat de crèixer.

A la Fira Joan Cid i Mulet

 

La Fira Joan Cid i Mulet, organitzada per l'EMD de Jesús, arriba a la divuitena edició, i sempre hi he estat present d'una manera o altra.

Com des de fa uns anys, des dels diLLUMs d'arts al Forn coordinem l'esmorzar trobada d'escriptors, on col·labora Òmnium Cultural Terres de l'Ebre, que enguany va tenir lloc ahir 13 d'abril. És un dels actes que més ens agrada, on allò de principal és simplement estar en contacte, saludar-se, compartir, conèixer gent, en un ambient distès i lúdic, amb la foto de família que ja s'ha tornat un clàssic, de Rafael Ricote, des d'una de les finestres que dona al pati. 

Després de diversos actes, a final del matí, m'encarrego de coordinar la presentació de deu novetats literàries, amb la lectura d'un breu fragment de cadascuna. Enguany han estat: 

Fàtima Beltran Curto. El soroll de les absències

Emigdi Subirats. Alys Gareth’s daughter   (Lectura Clara Curto)

Manel Ollé i Albiol. El viatge dels novençants

Eva Benet Escoda. Contes a taula

Miquel Reverté Aguilar. Greatest Hits

Ernest Redó i Querol. Pals de cec

Miquel Esteve. Amor sense món

Rosa Queral Casanova. Amb l’eix trencat, el sud em crida

Fede Cortés. Lo diable és al telèfon

Isabel Jordà Cabacés. La rondalla del mal pas

Presentació de Pals de cec, d'Ernest Redó

Un plaer haver participat el 12 d'abril a la presentació del llibre Pals de cec, d'Ernest Redó, al Casal Tortosí, en companyia de molts més amics.

Abans d'anar cap a la presentació, faig la petita trapelleria d'agafar un bastó que duc al cotxe, per a fer referència al títol del llibre, i perquè en aquests actes m'agrada aportar algun element o fer alguna petita acció que cridi l'atenció. El que no havia valorat és que molta gent em preguntés si estava bé.

Us deixo amb el text de la meva intervenció, en què intento descriure el que em transmet el llibre i l'autor, i la lectura d'un fragment.

Les fotos, com quasi sempre, són de Rafael Ricote.

 Ernest és una persona intel·ligent, enginyosa, divertida, bona, tendra, es posa de costat dels perdedors sempre… té molts ingredients per a convertir-lo amb amic meu de l’anima. Estaria present, al seu costat, a la presentació del seu llibre, del seu disc, o del que sigui, com si talla una patata crua per la meitat, la talla en forma d’estrella, la suca de tinta i la imprimeix en fulls blancs que després presenta obscenament. Estimo l’amic, i és un goig estar al seu costat. Però el goig es torna orgull quan, a més, allò que presenta, en aquest cas un text, em fa pessigolles al cervell, i al cor, i em fa riure, i em fa prémer els punys, i m’estimula, tot alhora.

 Es tracta d'un recull de contes sòlid, amb l'acurat i precís estil de l'Ernest, àcid, irònic, mordaç, fa una caricatura o paròdia dels seus personatges, sense aparent clemència de vegades, però amb la gràcia personal de l'autor que ho cobreix tot de la tendresa amb què sé que se'ls mira. De vegades arriba a l’esperpent, tot just quan retrata un rocker i la seva banda (una demostració que li agrada l’esperpent és una referència al llibre La conxorxa dels enzes).

Costa destacar-ne un fragment concret, podria ser qualsevol, perquè a cada frase hi aboca contingut, la seva mirada atenta als detalls que fan evident la magnitud de totes les tragèdies, o el seu patetisme. Cada frase es gaudeix, però cal llegir el conte sencer, fins l’última frase, on sovint ens colpeja l’ànima bressolada pel seu estil durant línies, paràgrafs o pàgines, i ens la fa cruixir, si tenim la mínima empatia possible. I si no teniu aquesta capacitat de sentir empatia pels altres, si no teniu aquesta sensibilitat, que no sé si és un do o una condemna, tinc altres llibres que us podria recomanar.

 Les paraules d’Ernest, (i la seva música, i les seves converses, i els seus cabells) amaguen (o ensenyen)  un sentiment de rebel·lia de la joventut, i de l’energia que encara demostra, i un toc de maduresa per a deduir, amb una tristor irònica o melangiosa, que la victòria, com a mínim, serà difícil. Sense que això comporti renunciar a la lluita contra els abusos, contra les injustícies; les antigues (amb diverses referències al llibre al nostre passat recent), les presents, i les que convinguin.

La número 25, de Bernat Navarro Porter

Aquell desconegut

Una reflexió que es publica a La Marfanta, en relació amb aquell desconegut que conviu amb nosaltres.

AQUELL DESCONEGUT

Un amic, un conegut, de la meva infantesa al poble, amb qui vaig jugar de petit, i amb qui vaig coincidir alguna festa, fa molts anys que viu a l’altre costat de l’oceà. Ben just, a les últimes dècades, ens hem vist una vegada en persona, però gràcies a les xarxes socials comprovo de tant en tant que es va fent gran, que ha format una família, com jo. I aquest petit contacte, mínim, manté viu el lligam i el record.

Fa un temps, jo mateix o algú altre va penjar una fotografia a internet on jo surto, i ell va fer un comentari similar al següent: “Mira, el Tibau, amb els braços en gerra, com sempre”. Em va semblar simpàtic, em va fer somriure, però aquest “com sempre” em va sorprendre molt. Jo no era conscient que sovint adopto aquesta postura, amb les mans recolzades als malucs i els braços en gerra, com si anés a cantar una jota! Mai hagués dit que tenia aquest hàbit. Després, he comprovat que sovint que parlo amb algú, o m’estic esperant dempeus, em poso en aquesta postura, i penso: “Mira, una altra vegada”.

L’anècdota és curiosa, però fa pensar que una persona que fa dècades que no et veu, que viu a un altre continent, sap coses de tu, que tu desconeixes.

Fins ara he parlat d’un simple gest que deu ser com una mena de crossa instintiva o subconscient, sense massa importància, i rumio que alguna cosa similar deu passar també amb els nostres defectes i virtuts. Deu ser habitual que desconeixem els nostres defectes, que tothom a la vora veu tan evidents com no gosa esmentar-los. I així anem per la vida, sense posar-hi remei, sense mala fe, potser causant danys, de vegades, a la gent que més estimem.

I igual passa amb les nostres virtuts, que algú no reconeix en si mateix, i viu decebut, menystenint la seva vàlua. O a l’inrevés, gent que exagera, potser per instint de supervivència, els seus propis mèrits.

Potser cal un espill sincer, no màgic, a certa distància per a tenir perspectiva, que ens recordi que no som els més guapos del món, ni els més lletjos, i menjar-nos una poma a mitges amb la gent amb qui compartim la vida, sense temor que estigui enverinada.

Alfred Sala visita Tens un racó dalt del món

Alfred Sala visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos de la seva novel·la Barcelona 1940. Objectiu: Himmler!! (Editorial Neopàtria) VII Premi de Narrativa Ciutat de Carlet. També repassem la seva llarga trajectòria com a traductor de còmics i autor de diverses novel·les juvenils.

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç. 

Gustau Moreno recomana la novel·la gràfica El abismo del olvido, de Paco Roca i Rodrigo Terrassa

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 9 d'abril a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Llegint Isòsceles, de Marta Sans