19 d’agost 2017

una rambla on passeja gent

Catalunya som un país estrany, commemorem derrotes, celebrem el nostre patró entre roses i llibres sense deixar de treballar, i un dels nostres centres neuràlgics no és una gran plaça, no es troba davant d’un ostentós monument o un magnífic edifici, sinó una rambla on passeja gent, on la gent som espectacle i espectadors alhora, on caminem amunt i avall entre flors, on ens hi trobem.
M’estimo el meu país, i tothom que arribi amb la pau de la mà és benvingut a passejar-hi, rambla amunt, rambla avall.

17 d’agost 2017

ACABEU LA FRASE

(ACABEU LA FRASE) 
La vida és un moble que has de muntar tu mateix. Si et falten peces....

16 d’agost 2017

13 d’agost 2017

La pell freda

"Només un home que neix o un home que mor pot estar tan sol com jo ho vaig estar aquella nit, al far."
Albert Sánchez Piñol, La pell freda

Mazurca para dos muertos, de Camilo José Cela


Quan vaig llegir per primera vegada Mazurca para dos muertos, de Camilo José Cela, jo tenia dinou anys. Era setembre, i les editorials aprofitaven l’inici del nou curs per a oferir col·leccions de llibres amb periodicitat setmanal. Jove, amb pocs recursos, i lector empedreït, vaig aprofitar l’oferta de llançament de la col·lecció per fer-me amb aquesta novel·la i Los santos inocentes, de Miquel Delibes: quina gran inversió!
Llabors em va causar bones sensacions, i amb la resta de llibres, el meu tresor, m’acompanyà a viure a Tortosa, i tot aquest temps l’he tingut en una lleixa ben a la vista. Però no ha estat fins ara que m’he decidit a rellegir-lo. No recordo exactament quin efecte em causà fa més de trenta anys, però ara he xalat desmesuradament.

La novel·la és un prodigi d’enginy, una tempesta literària, una tromba de personatges i paraules que no paren de girar, que t’envolten i t’arrosseguen al seu terreny, i l’autor et fa ballar a un ritme frenètic per aquesta comarca gallega de la postguerra, on els habitants viuen la vida i la mort de forma apassionada i terrena alhora, i es deixen endur per l’amor, i per l’odi, i ens fan partíceps, i nosaltres ens deixem fer, allí al mig d’aquest espectacle.

12 d’agost 2017

Vampirs, friquis i tacons d’agulla, de Lluís Miret


Bromera Edicions, 2017

La família Carranza descobreix que pateix una maledicció centenària que afecta les filles majors de cada dues generacions. Gràcies a les investigacions històriques del pare, sabran que estan a punt de ser víctimes de l’atac d’un vampir que els ha jurat venjança eterna. A pesar de la desgràcia que suposa saber-se la sisena víctima, Lorena, una jove despreocupada i superficial, no pensa estar-se quieta esperant l’atac vampíric. Tampoc la seua germana, que intentarà que el destí no es complisca amb l’ajuda d’un company de classe molt friqui. Aconseguiran salvar-la?

11 d’agost 2017

a la recerca d'un tros de confeti

Regira entre els records a la recerca d'un tros de confeti d'antigues festes. Aixeca coixins, mira davall dels mobles, però tot, estranyament, ho veu en blanc i negre.

10 d’agost 2017

Voler punts suspensius i tenir punts febles.
Parlar només entre cometes.
Acabar frases amb signes d'exclamació que es cargolen.
Obrir massa parèntesis.

09 d’agost 2017

07 d’agost 2017

Segona temporada de "Postdates" literàries a Catalunya Ràdio


La programació de Catalunya Ràdio renova les cites d'autors literaris catalans amb el petits espais sonors
titulats "Postdates", en una acció conjunta entre Catalunya Ràdio i la Institució de les Lletres Catalanes que va començar el mes de gener i pretén acostar, de manera quotidiana, natural i original els autors de la literatura catalana en forma de cites sonores.
Entre aquestes cites, tinc el goig que es trobi la meva.
Més informació al 324.


06 d’agost 2017

Sopar literari d'Onada Edicions

Dijous passat a la nit, vaig assistir al sopar literaria que per tercer organitza Onada Editorial. Molt bona companyia d'amics i amigues de lletres.
Vaig assistir acompanyat de La vida darrere de l'aparador.


Ales de foc, de Laura Gallego


Ales de foc, de Laura Gallego
Bromera Edicions, 2017

En un món on humans i àngels conviuen en harmonia, Ahriel és un àngel femení encarregat de cuidar la jove reina Marla i d’assegurar l’equilibri entre els regnes dels humans. Tanmateix, la seva vida idíl·lica es veu interrompuda quan descobreix una conspiració per iniciar una sagnant guerra. Quan tracta d’evitar el conflicte, Ahriel és traïda i reclosa, amb les seves ales inutilitzades, a l’espantosa presó de Gòrlian, un món primitiu i salvatge d’on ningú ha aconseguit escapar-se mai. Si vol sobreviure, haurà de veure les coses des d’una perspectiva diferent, abandonant la perfecció per comprendre el comportament dels éssers humans.

05 d’agost 2017

04 d’agost 2017

El poder de la llengua

Fa uns dies, una notícia extraordinària ha passat injustament desapercebuda i allunyada dels titulars dels mitjans de comunicació, centrats en l’amoral despesa per comprar un jugador de futbol. Em refereixo al fet que hagin desconnectat dos robots, Bob i Alice, que havien començat a crear una llengua pròpia per a comunicar-se.
De seguida ens vénen al cap diverses novel·les i pel·lícules de ciència ficció, que presagiaven un futur que ve cap a nosaltres a tota pressa.
Tot plegat em provoca una gran varietat d’emocions, em fascina, i crec estem davant d’un moment històric, una d’aquelles fites que marquen una era, tot i que no sé si per als humans o per a les màquines.
Que la intel·ligència artificial avanci tant de pressa, ens provoca admiració i recança alhora, i no sabem si ens portarà a les estrelles o a la destrucció. Som conscients que no hi ha marxa enrere; l’espècie humana no s’arronsa davant d’un repte, davant la possibilitat d’una conquesta. Però el moment en què han saltat les alarmes, l’instant en què la por ens ha fet prémer el botó d’aturada, ha estat quan els robots comencen a crear un nou llenguatge. I això em fa reflexionar sobre el poder de la paraula, sobre aquesta qualitat que ens fa humans per damunt de tantes altres. Vivim en un temps que glorifica la tecnologia i la ciència, mentre que les humanitats es veure arraconades a un paper secundari sense gaire notorietat, crec que de forma gens casual. La separació entre ciències i lletres és una estafa, i la manca d’atenció en les segones, un robatori al futur.

La llengua ens fa savis, i lliures, i humans. Els robots ho comencen a tenir clar, i nosaltres?

Sinceritat de robot

Et confessaré una cosa que no havia dit mai a ningú: 1100001011000110101101001

03 d’agost 2017

autoretrets

Era un un artista massa exigent amb ell mateix; només pintava autoretrets.

02 d’agost 2017